Un piano és normalment un sistema tancat: més de mil components han de funcionar conjuntament perquè continuï sent un piano. Schrödinger’s piano obre aquest sistema completament.
Els 1.327 components d’un piano d’inicis del segle XX es desmunten, documenten i presenten individualment sobre panells giratoris. Tecles, martells, apagadors, cordes, pedals i mecanismes es converteixen en un inventari mecànic —una dissecció anatòmica d’un objecte que normalment funciona com un tot indivisible.
Al revers dels panells, anotacions manuscrites amb guix connecten els components físics amb la mecànica quàntica, el paisatge, els fenòmens meteorològics i la percepció del temps. Una nota considera l’interval en què la pluja ja ha començat però encara no l’hem percebuda: l’escletxa infinitesimal entre un esdeveniment i la nostra consciència d’aquest.
En obrir el piano i donar espai a cadascuna de les seves parts, l’obra transforma un sistema funcional tancat en un camp exposat de relacions. La seva estructura modular giratòria permet reconfigurar contínuament l’obra, desplaçant-la entre objecte, diagrama, arxiu i paisatge.
