La idea de la peça va sorgir en llegir que Antoni Tàpies volia parlar de la importància de les coses petites a través del seu mitjó. Em vaig proposar portar aquesta afirmació fins al límit: fer el mitjó de Tàpies tan petit com fos possible fabricar-lo. No es tractava només de reduir-ne la mida, sinó de donar una presència física a allò que gairebé no podem veure.
El 1991 Tàpies havia proposat un mitjó de divuit metres d’alçada per al MNAC, una obra que no es va arribar a realitzar. El 2010 se’n va instal·lar una versió de 2,85 metres a la Fundació Antoni Tàpies. Prenent aquestes dues dimensions com els punts d’una seqüència temporal, vaig extrapolar la reducció fins a una desaparició hipotètica el maig de 2013. El micromitjó mesura 21 × 19 × 23 micròmetres: la mida que hauria tingut aproximadament dues hores abans d’arribar a zero.
Per materialitzar-lo vaig preparar un model tridimensional que es va fabricar amb una màquina Nanoscribe, en col·laboració amb l’Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM, CSIC), a Bellaterra. La microescultura resultant es va dipositar just al costat del mitjó de Tàpies a la seva Fundació, durant l’exposició col·lectiva Factotum (2013–2014), amb artistes residents a Hangar.
Abans de dipositar la microescultura al costat del Mitjó de Tàpies, la vaig rebre sobre una oblea, que vaig fotografiar entre els dits. Després vaig rascar-ne la superfície per desprendre el micromitjó i el vam deixar directament al costat de l’obra original. La fotografia documenta, doncs, l’últim moment en què encara el podíem localitzar sobre un suport.
Allà, un objecte quasi invisible convivia amb una escultura monumental. És possible que el micromitjó encara continuï al mateix lloc, però no n’he verificat la presència actual. La seva possible pèrdua —o permanència— forma part de l’obra.
