El 2014 vaig construir una cabana de fusta amb restes de caixes de transport d’obres d’art i hi vaig viure durant mig any mentre acabava d’escriure la meva tesi doctoral en física. Era un espai per concentrar-me, habitar i treballar.
Onze anys després, vaig construir una nova cabana. No és una reconstrucció exacta de l’anterior, sinó una continuació: manté l’escala, el caràcter precari i la idea d’un espai construït des de la necessitat de fer i pensar.
La nova estructura està feta amb materials acumulats al meu taller. La cabana converteix aquesta matèria dispersa en arquitectura i posa en relació dos moments molt allunyats de la meva pràctica.
El temps que separa les dues cabanes forma part de l’obra. La segona no substitueix la primera: hi torna, la desplaça i la continua.
